dilluns, 25 de gener de 2010

¡Las mujeres y los niños primero!

Declaración Universal de los Derechos de la Infancia... principio 8... Derecho a atención y ayuda preferentes en caso de peligro.
Fuente: http://www.amnistiacatalunya.org

L'exposició està en La Romana


Estimats amics:
Des de l’escola de La Romana us convidem a l’exposició (itinerant per diversos pobles i ciutats d’Espanya) d’un projecte solidari anomenat “Obrim una Finestra al Món”, en el qual participa el nostre centre i que s’inaugurarà demà dimarts a les 15:10 hores.
Esperem la vostra assistència a aquesta exposició.
PER LA PRESENT US INFORME QUE A PARTIR DE DEMA DIMARTS DIA 26, I FINS EL DIJOUS DIA 28, PODREU VISITAR L’EXPOSICIÓ “OBRIM UNA FINESTRA AL MÓN”. LES VISITES PODREU FER-LES ELS TRES DIES DE L’EXPOSICIÓ A LES 15 H 10 MIN. I A LES 16 H. 30 MIN. (SERAN VISITES GUIADES PELS ALUMNES DE SISÉ)
EN AQUESTA ACTIVITAT HAN PARTICIPAT ALGUNS INSTITUTS DE LA PROVINCIA I LA NOSTRA ESCOLA, EN LA TROBADA QUE ES VA CELEBRAR A NOVELDA EL PASSAT MES DE NOVEMBRE. PODREU VORE TREBALLS SOBRE NICARAGUA RELACIONATS AMB LA NATURA, FORMA DE VIURE, MENJARS, ETC. (PANELLS A L’ENTRADA I FOTOS EN LA PRIMERA PLANTA.

diumenge, 24 de gener de 2010

Historia del agua

Había una vez en un vecindario un caño al que la gente iba a coger agua y siempre se lo dejaban abierto mucho tiempo, y hacía correr el agua sin final. Él se ponía muy triste por lo que estaba sucediendo, y un día decidió abrirse solo y hacer correr el agua por las calles del vecindario.
Un día cansado por la acción del caño, el agua le pregunta:
-¿Por qué te abres solo?
-Ya me he acostumbrado a que los humanos me dejen abierto tanto tiempo que ya no me importa -respondió el caño.
-Pero no te das cuenta que me estoy desperdiciando y está llegando mi fin -le dijo el agua.
-¿Por qué? -dijo el caño.
-Porque hay mucha gente que me necesita para vivir, gracias a mí todos ellos existen, sin mí ellos no podrían hacer nada -dijo el agua.
El caño se puso a reflexionar y pensó que tenía razón y le dijo:
-Tienes razón, todo lo que nos rodea es gracias a tí, sin tí tampoco existiría yo. Lo siento mucho por haberme abierto solo, no lo volveré a hacer.
Desde ese momento el caño no se volvió a abrir nunca más solo y decidió cerrarse cuando los humanos lo dejasen abierto. Y gracias a esa conversación que mantuvo el agua con el caño todavía hay agua en ese vecindario.

Karen (3 ESO, IES José Marhuenda Prats, El Pinós)

La exposición en Dolores



diumenge, 17 de gener de 2010

Binta y la gran idea

Binta tiene siete años, vive en una preciosa aldea junto al río Casamance, en el sur de Senegal, y va al colegio. Su prima Soda no tiene la misma suerte. A ella no se le permite aprender las cosas que ignora de este mundo. Binta admira a su padre, un humilde pescador que, preocupado por el progreso de la humanidad, está empeñado en llevar a cabo algo que se le ha ocurrido.

divendres, 15 de gener de 2010

Dirección a un planeta nuevo


Hubo una época en la que los animales vivían tranquilos, incluso con las personas. Eran todos muy amigos. Aunque a veces las personas tenían que matar algún animal para comer... pero eso era la naturaleza. Como quien dice, es una cadena alimenticia.
Al cabo de tiempo fueron pasando años y décadas, y la vida, el mundo, la naturaleza había cambiado. El ser humano se empezó a hacer de otra manera y fueron cambiando más cosas. Se construyeron casas, carreteras, comercios, coches, etc., y los animales cada vez tenían menos lugares para poder estar tranquilos.
Al final, en la Tierra ya nadie podía vivir con tanta contaminación, con tanta temperatura, y con tanta agua del mar... Así que los animales decidieron empezar una vida nueva, pero sin humanos, por eso hicieron una nave para irse de este planeta a otro mejor que tuviese las condiciones principales.
Se fueron a Marte y nunca jamás volvieron al planeta azul, no tan azul. Y así fueron felices pensando que ellos no eran verdaderamente los animales sino el verdadero animal se llamaba "el ser humano".

Cristina (3 ESO, IES José Marhuenda Prats, El Pinós)

dilluns, 11 de gener de 2010

Obrim una finestra al món está en El Pinós

Enguany ha sigut un any ple de sorpreses, ple d’emocions i ple d’il·lusions, que bona part dels nostres alumnes han pogut viure. El projecte d’ Obrim una finestra al món ha despertat en els nostres xiquets, adolescents i en alguns dels nostres companys de treball, les ganes de compartir, d’expressar sentiments i de mostrar la il·lusió de lluitar per un món més just,
Des del moment que Jose, el motor d’aquest projecte, va arribar al nostre institut, poguérem comprovar que esta xiqueta no venia a complir el seu horari de classes sense més. Venia amb idees, amb ganes de mostrar a la gent altres realitats, despertar conciències i fer sentir que podem fer alguna coseta entre tots. Eixa és una de les principals virtuts, tant del projecte com de la persona que ens portà la idea : que no es queda només en el missatge negatiu de com d’injust és el món, sinó que es fa més incidència en el fet que podem fer moltes coses, s’insistix en la idea que entre tots podem millorar totes eixes injustícies. I en aquest punt és on creguem que radica la força d’aquest projecte, en la capacitat de despertar idees i compromissos amb la il·lusió de que, amb només un poquet de la nostra part, podem contribuir a la millora del nostre planeta i la gent que hi habita.
Com Jose havia viatjat de cooperant un parell de vegades a païssos com Nicaragua o Bolívia, coneixia altres realitats diferents a la nostra, i es va omplir amb el mode de vida de la gent d’aquells llocs llunyans. Molt al contrari de tornar amb decepció per comprovar algunes injustícies existents, la nostra companya va vindre amb alegria per tot el que havia conegut, amb un gran respecte pels estils de vida d’altres llocs i amb unes ganes bojes de lluitar contra la pobreça extrema i les desigualtats que ella mateixa havia apreciat de primera mà.
Amb tot açò a l’esquena, Jose va aparéixer a l’institut amb una idea al cap, i ràpidament va començar a posar-la en pràctica. Primer van ser algunes fotos dels seus viatjes i d’altres companys, penjats en un blog, així com alguns comentaris i reflexions de companys seus de cooperació, de professors d’altres instituts i de tots aquells que tenien coneixement de l’existència d’aquest nou espai de reflexió. Ja des del principi el nom enganxava. Fruit d’una foto seua en la qual apareixen tres xiquets aguaitats des del carrer a una finestra (foto que es troba al blog), la nostra companya va pensar en el suggerent nom que tots ja coneguem. Ràpidament es va fer publicitat, tant al departament com a la resta de l’institut, de manera que tot aquell que volguera participar podia compartir una reflexió, proposar una idea o senzillament parlar del projecte amb altres coneguts. Era evident que aquestos tipus de projectes, on es reflexiona sobre la injustícies i les desigualtats i es plantejen solucions, contribuïxen de manera molt directa en la formació global dels alumnes. Per tant, es va proposar ràpidament als alumnes dels diferents grups la possibilitat de participar del projecte. Inicialment es demanava algun dibuixet, alguna poesia, algun comentari......
Però és el que té la joventut. Un poquet d’espenta, una xicoteta il·lusió que es desperte i l’huracà s’allibera amb una força imparable. Encara em recorde del primer dibuix que vaig vore penjat. Eren unes sabates dibuixades en un fons que representava la sabana, i eixes sabates estaven dibuixades amb motius de rajes de zebres. El missatge era clar, i havia sorgit de la ment d’una xiqueta, que tenia il·lusió i ganes per participar en un projecte global que poguera despertar conciències. Sentir que es forma part d’un projecte, d’una idea més gran, desperta moltes ganes en tots estos jóvens. Eixe va ser un dels primers. Però no es va tardar es anar omplint el blog, quasi diàriament, amb nous dibuixos, poesies visuals, comentaris i inclús vídeos. Per supost, el treball incansable de Jose va ser deicissiu per tal que aquesta idea continuara creixent, ja que era necessari anar penjant tots els treballs dels alumnes, així com anar contactant, de totes les maneres possibles, amb altres companys d’altres instituts, els quals anaven difonent la idea entre els seus companys i alumnes.
En poques setmanes, hi participaven més de deu centres, amb els seus dibuixos, comentaris, vídeos i fotos. El blog anava creixent, la idea, i la il·lusió amb què havia nascut, anava apropant-se a més i més gent, i això encara despertava més interès i més ganes en la nostra lluitadora companya. Açò era el que faltava...........
Si ja havia sigut capaç de despertar eixa tormenta de possibilitats i il·lusions que sempre amaguen els adolescents, ara també anava a créixer encara més la seua pròpia tormenta. Sense parar, i amb el convenciment que dóna saber que el treball està donant resultats, es va proposar la idea de fer una trobada entre alguns participants, on exposar els treballs, els dibuixos i on participaren alguns cooperants i persones relacionades amb la lluita contra les desigualtats. Els principals protagonistes van ser els propis alumnes. Provinents de diferents institus, alguns alumnes van preparar, en el seu temps lliure, exposicions per a presentar en la trobada, totes elles relacionades amb la sostenibilitat, les injustícies socials, la contaminació i la proposta d’idees per aconseguir un món millor. La trobada, realitzada en novembre en Novelda, va ser, senzillament, un èxit.
En aquest punt, amb la posada en comú d’una gran quantitat de dibuixos, fotos d’altres poïssos i altres idees com escultures i banderes, ens vam trobar amb una exposició digna de museu. Per tant, el següent pas va ser mostrar esta exposició, fruit del treball conjunt de moltíssimes persones, sobre tot d’alumnes, en diferents llocs. Per tant, es va proposar que l’exposició sencera, on els dibuixos s’havien traslladat a panells plastificats amb els noms dels diferent institus, anara recorreguent, un rere l’altre, tots els inttituts participants. I així va ocórrer. Ja està acabant el viatje, però l’exposició ha viatjat per més de vint centres educatius, i en ells, tots els alumnes i professors han pogut gaudir del treball de moltes persones, han pogut reflexionar sobre els missatges donats i han pogut participar activament en el desenvolupament del projecte. Tots els centres han treballat l’exposició des de l’aula, de manera que s’ha fet partícips als alumnes d’aquest gran projecte.
És molt emocionant posar la vista enrere i comprovar com una idea pot crèixer i arribar a comprometre a tantíssimes persones, amb la il·lusió conjunta de participar en un projecte global, de posar el propi granet d’arena, de pensar que podem fer que el nostre món siga millor. És emocionant i reconfortant. I també és prou il·lusionant saber que açò no es para ací. Açò és una idea que continua, i com bé diu la pròpia Jose, açó realment és un projecte de vida, i per tant, podrà continuar indefinidament, sempre i quant hi haja una sola persona preocupada, compromesa i amb ganes de compartir les seues inquietud amb tot el qui li envolta.
En aquest projecte ha participat molta gent, molts professors han dedicat part del seu temps, han proporcionat bones idees i reflexions i han fet arribar el projecte als seus alumnes, Molts alumnes han treballat amb una dedicació incansable, sentint que açò era importat i que, inclús, arribava a omplir la seua vida. Moltíssims participants que han anat fent gran aquesta idea i que han permés l’aparició d’una espècie de ment col·lectiva que camina, des de molts punts de vista, cap a un objectiu ample i a la vegada comú. Continuarem caminant i, a l’igual que tots els participants en el projecte, espere que la finestra continue oberta. Estic segur que mai no tornarà a tancar-se.
I sí, com ja hem comentat, moltíssimes persones hi han participat, però és evident que sense el concurs d’una d’elles, res d’açò hauria sigut possible. Ha sigut necessària la col·laboració desinteressada i molt agraïda de molta gent, però en el centre de tot sempre es trobava ella. Amb el seu esforç, la seua capacitat de motivació i la seua dedicació contínua i incansable, hem aconseguit entre tots arribar a un punt del qual sentir-nos reconfortats i feliços. Per tot açò crec que parle en nom de tots si dic:

Gràcies Jose, per tot el que ens has donat !!!

CONTINUEM MIRANT PER LA FINESTRA !!

Xavi





dissabte, 9 de gener de 2010

Sahara

Me hubiera quedado una semana más. O, tal vez, toda la vida, quién sabe. No. Seguro que no. Pues sí, así estoy, reubicándome en mi mundo, el que me ha parido, ese que genera noticias que ahora no me apetece leer, oir o ver. Paso de todo. Hasta me he acostumbrado a dormir sin radio. Sí, estoy en ese momento -fugaz, lo sé- en el que todo lo de aquí me resbala. Ahora sólo estoy yo y mis niñas saharauis, las que sonreían o se escondían a mi paso, las que me buscaban y las que me huían, las que buscaban mi mirada y luego, encontrada, la rehuían. Las que me pedían caramelos y las que no. Heila, Hadu, Miki, Hendu, Ebneta… también la hermana de Vía y todo el resto, todas las sin nombre. También había niños como Hussein, de 15 años, que lloraba desconsoladamente en el momento que nos íbamos y al que tuve que pedir un abrazo para que no me viera llorar. Como Chej, que hasta el penúltimo día no quiso dedicarme una sonrisa para una foto, como si me la hubiera estado reservando toda la semana. Como Vía, que no podía dejar de sonreir jamás.

Manuel Fernández
Todos con el Sáhara

dimecres, 6 de gener de 2010

Homo consumus vs Homo responsabilus

¡Venga, a la escuela!

Declaración Universal de los Derechos de la Infancia... principio 7... Derecho a una educación gratuita; derecho a divertirse y a jugar.


Convocatoria de net art i poesía visual por el derecho a la educación.

Fuente: http://www.amnistiacatalunya.org

dimarts, 5 de gener de 2010

Exposició 'Obrim una finestra al món'

OBRIM UNA FINESTRA AL MÓN

Dissenyant el futur...

- APDA (Aspe): Patri Castelló, Nieves Pavía.
- CEIP 9 d’Octubre (Alcàsser): Nelson Seguí, Rodrigo Ángel Muñoz, Nacho Espinosa, Elena Calvo.
- CEIP Ave María (Pamplona): Karmele Díaz, Oscar Martínez.
- CEIP Bonavista (Ontinyent): Carme Cabanes, Lara Vanaclocha, Lourdes Malchirant, Rocio Blasco, María Pla, Maribel Olivares, Noemí Gómez, Fina Català, Kike Molina, Maribel Collado.
- CEIP Jaume I (Alcàsser): Verónica Sáez
- Escola de La Romana: Elena López, Inmaculada Martínez, Elisabet Martínez i Paquita Muñoz.
- CEIP Reina Sofía (Morón de la Frontera, Sevilla)
- IES 8 de març (Alacant): Vero Ribes
- IES Altaia (Altea): Pepa Gisbert, Viqui Ferrer, José Ángel López, Marta Burgos i Anna González.
- IES Enric Valor (Campello): Pilar Torrijos
- IES Enric Valor (Monòver): Jaume Xusma
- IES Guadalerzas (Los Yébenes, Toledo): Petry Molina
- IES Haygón (Sant Vicent del Raspeig) : María Garcia
- IES José Marhuenda Prats (El Pinós): Chelo Martínez, Francisco Gil, Gema Perea, Pilar Martí, Francisco Javier Garcia i Jose Amorós.
- IES La Mola (Novelda): Conchi Ivorra, Conchita Segura, Isabel Plaza, Conchita Martinez, Dori Martí, Manolo Cerdá i Enrique Linares.
- IES Misteri d'Elx (Elx): Irene Javaloyes, Ramón Guilabert.
- IES Mutxamel (Mutxamel): Pura Sempere
- IES Las Norias (Monforte del Cid): Jose Antonio Guillén, Mercedes Rubio, Amparo Olba, Cristina Rodríguez.
- IES San Pascual (Dolores): Sònia Beltrá
- IES Sanchis Guarner(Silla) e IES Alcàsser (Alcàsser) : Mònica Soriano.
- IES Sant Just Desvern (Sant Just Desvern, Barcelona) : Celsa Nogueira, Alexandra Martín, Olga Soler.
- IES Severo Ochoa (Elx): Marta Flores, Sara Molas, Raül Canals.
- IES Serra Mariola (Muro): Bea Bonifacio, Laura Llorenç, Betlem Sala, Jaume Domenech, Isabel Casanova.
- La Villa (Villena): Susana Vidal, Fabiola Pérez, Juan Luis Vera.

Fotos:
Etiopía i Myanmar. Montse Albiñana, IES Nou Derramador (Ibi)
Bolivia. Alex Guerrero, CEIP Reina Sofía (Morón de la Frontera, Sevilla)
Venezuela. Jose Manuel Amorós (Novelda)
Palestina. Karmele Díaz, CEIP Ave María (Pamplona)
Nicaragua. Vero Sáez, CEIP Jaume I (Alcàsser)
Senegal. Carme Cabanes, CEIP Bonavista (Ontinyent)
Guatemala. Raül Canals i Marote, IES Severo Ochoa (Elx)
Sahara: Manuel Fernández.

Disseny panells: Xavi Carrillo

Logo ‘Obrim una finestra al món’: Carmen Beltrà

Quadre 'Homenatge a Vicenç Ferrer': Josep Lluís Jaén.

Mans amigues: Ana, Luisa, Maite, Manolo, Jaume, Vero R., Josi, Raül, Irene, Vero, Bea, Alicia, Jose Manuel, Ramón, Encar, Pedro, Pepa, Sònia, Patri, María José, Carlos, Alex, Sandra, Indraya.